La província de Lleida suma 95 localitats amb un sol habitant, segons les xifres del Nomenclàtor de l'Institut Nacional d'Estadística publicades al gener. La dada confirma l'avanç de la despoblació al territori, on el 2008 hi havia 29 poblacions en aquesta situació i ara són més del triple.
La major concentració es dona al Pirineu. Les tres comarques amb més nuclis o disseminats amb un únic veí són el Pallars Jussà, amb 27, el Pallars Sobirà, amb 20, i l'Alt Urgell, amb 19. A les comarques del pla es comptabilitzen 23 localitats amb un sol resident, repartides entre la Segarra amb 11, la Noguera amb 8, el Segrià amb 1, l'Urgell amb 3 i el Solsonès amb 1.
El Pirineu concentra bona part dels casos
El Pallars Jussà és la comarca amb més pobles o nuclis amb un sol habitant. Aquests 27 enclavaments es reparteixen entre els municipis de Gavet de la Conca, Isona i Conca Dellà, Sant Esteve de la Sarga, Sarroca de Bellera, Senterada, Tremp, La Torre de Cabdella i Castell de Mur.
L'evolució de l'estadística també reflecteix un augment dels enclavaments buits. A 1 de gener de 2026, les dades de l'INE situen en 73 els pobles i nuclis agregats completament deshabitats a la província de Lleida. A aquesta xifra s'hi afegeixen 156 disseminats també buits. El 2008 es comptabilitzaven 38 localitats deshabitades.
Un padró canviant i una realitat desigual
L'estadística parteix de l'actualització del padró de nuclis i entitats de població que realitzen els ajuntaments. Això implica que pot no recollir residents no censats o, al contrari, incloure veïns que ja no hi viuen. El retrat oficial, per tant, ofereix una referència demogràfica útil, tot i que no sempre exacta al detall en els petits assentaments.
Durant el 2020, la pandèmia va atraure nous residents a municipis rurals de Lleida. Tot i així, aquest repunt no es va consolidar en molts casos. La meitat de les localitats que van guanyar veïns amb l'emergència sanitària els van perdre dos anys després, en una mostra de la fragilitat d'aquest moviment de retorn o arribada al món rural.
Part del parc d'habitatge del Pirineu, a més, s'ocupa només de forma ocasional per tractar-se de segones residències. Aquest ús intermitent redueix la població efectiva durant bona part de l'any i accentua la diferència entre cases construïdes i veïns censats de forma permanent.
La vida en un poble d'un sol veí
Un d'aquests casos és Àrreu, al municipi d'Alt Àneu. Allà hi viu sol l'Eloi Renau des del 2019. Explica que s'hi va instal·lar per tirar endavant el seu propi pla de vida.
"Vaig comprar terres, una casa i una borda" - Eloi Renau, veí d'Àrreu
Renau sosté que aquest model li permet seguir "sense deutes" i assegura que no viu la situació com un aïllament total. Tot i que admet el pes de la solitud quotidiana, també relativitza la distància amb els serveis i la vida social.
"No em sento aïllat" - Eloi Renau, veí d'Àrreu
"Si és diumenge i vull anar a fer un vermut amb un col·lega, agafo el cotxe i vaig. Esterri d'Àneu és a 20 minuts" - Eloi Renau, veí d'Àrreu
El seu dia a dia, però, té un revers evident. Renau reconeix que "se li està fent una mica llarg" sortir al carrer i no poder saludar ningú. També posa el focus en l'accés al nucli, una qüestió bàsica per a la continuïtat dels qui continuen vivint en aquests pobles.
"És el cordó umbilical que connecta Àrreu amb el Pirineu" - Eloi Renau, veí d'Àrreu
Sobre la pista d'entrada al poble, adverteix que necessita un manteniment anual. En una província on creixen alhora els nuclis amb un sol veí i els completament buits, la conservació d'accessos i serveis continua marcant la diferència entre resistir un any més o desaparèixer del mapa residencial.