Conveni 108: el primer gran pas per protegir les nostres dades
Avui parlem de lleis i tractats, però no t’adormis: el que et contaré és força curiós. Resulta que, molt abans que existís el RGPD i que ens bombardegessin amb avisos de galetes, ja hi havia gent a Europa preocupada per què passava amb les nostres dades personals.
I així va néixer el Conveni 108 del Consell d’Europa, signat el 1981. Sí, als vuitanta, quan encara fèiem servir disquets i molts no teníem ni idea de què era Internet. Tot i així, els governs europeus van veure venir que la digitalització i els ordinadors podien posar en perill una cosa tan bàsica com la intimitat.
Què deia aquest conveni?
Bàsicament, establia una sèrie de regles mínimes per a tots els països que el signessin. Algunes sonen molt actuals:
Les dades personals s’havien de recollir de manera justa i legal.
Només podien utilitzar-se amb un objectiu clar i legítim.
No es podia guardar més informació de la necessària.
Calia mantenir-la exacta i actualitzada.
I, per descomptat, la seguretat era essencial: res de deixar dades escampades sense protecció.
A més, el conveni ja parlava de dades “sensibles”: salut, vida sexual, opinions polítiques, creences religioses… Tot això requeria encara més cura.
Drets per a les persones
El text també incloïa una cosa fonamental: que els ciutadans poguessin accedir a les seves pròpies dades, corregir-les si estaven malament o fins i tot esborrar-les en alguns casos. El que avui anomenem drets ARCO (accés, rectificació, cancel·lació i oposició) ja estava esbossat aquí.
Per al 1981, això era tota una novetat. Pensem que en molts països encara no hi havia lleis específiques de protecció de dades, i aquest tractat va servir de model.
I què passava amb les dades que viatjaven?
Una altra idea molt avançada: el conveni regulava el flux transfronterer de dades. Perquè, és clar, si les teves dades creuaven la frontera, què passava? L’acord deia que només podien transferir-se a països que oferissin un nivell de protecció adequat.
Si això et sona al RGPD i a les discussions actuals sobre enviar dades als EUA, és perquè tot parteix d’aquí.
Per què continua sent important?
El Conveni 108 va ser el primer tractat internacional en aquest àmbit. Amb el temps, es va modernitzar (ara existeix el denominat Conveni 108+), però continua sent la base de com entenem la privacitat a Europa i en altres llocs.
En poques paraules: gràcies al fet que als vuitanta hi va haver qui va pensar que les nostres dades necessitaven protecció, avui tenim un marc molt més sòlid per defensar la nostra privacitat digital.
Conclusió
El Conveni 108 pot sonar a història antiga, però en realitat és l’origen de tot. És com l’avi del RGPD. Sense ell, probablement ara estaríem molt més venuts davant d’empreses i governs que volen saber-ho tot de nosaltres.
Així que sí, de vegades les normes s’avancen als problemes abans que esclatin. I en aquest cas, va ser un encert de manual.