Transparència i privacitat: fins on amb els sous públics?
Parlar de diners sempre és delicat. I quan es tracta de sou a l’administració pública, encara més. D’una banda, hi ha l’exigència de transparència: els ciutadans volen saber en què es gasta els diners públics i quant cobra la gent que treballa per a l’administració. De l’altra, hi ha la protecció de dades: els salaris també formen part de la vida privada d’una persona. Aleshores, on tracem la línia?
L’Autoritat Catalana de Protecció de Dades es va endinsar de ple en aquest tema en un dictamen que, encara que pugui sonar tècnic, en realitat toca un assumpte força quotidià: pot qualsevol demanar informació sobre el sou d’un funcionari concret?
Directius vs personal general
El dictamen fa una distinció clara. Si parlem de càrrecs directius, personal de confiança o gent amb responsabilitat especial, els seus sous es poden publicar amb nom i cognoms. Per què? Perquè hi ha un interès general evident: si aquesta persona gestiona recursos, dirigeix equips o representa l’administració, és lògic que la ciutadania sàpiga quant cobra. Transparència al màxim.
Però si parlem del personal de base, la cosa canvia. Aquí la regla és que les dades salarials s’han de facilitar de manera agrupada: sous mínims, màxims, mitjanes per categoria. És a dir, que puguis saber quant es paga en un rang de llocs, però sense assenyalar ningú en concret.
I si algú no vol que se sàpiga?
Imagina que un treballador s’oposa al fet que es publiquin les seves dades. El dictamen diu que només es pot limitar l’accés si hi ha una circumstància personal concreta que ho justifiqui. Per exemple, situacions de vulnerabilitat que facin recomanable protegir la identitat d’aquesta persona. Però l’oposició “per principi” no és suficient, sobretot si ocupa un càrrec de responsabilitat.
L’equilibri difícil
El que és interessant de tot això és l’equilibri que es busca. La transparència no significa barra lliure per exposar dades personals. I la privacitat tampoc no pot utilitzar-se com a excusa per ocultar informació d’interès públic. Al final, es tracta d’aplicar sentit comú:
Transparència total als llocs d’alta responsabilitat.
Dades agregades i sense noms als llocs comuns.
Exceptions justificades cas per cas.
Aquest debat demostra que protegir la privacitat no està renyit amb ser transparents. De fet, es complementen. La ciutadania té dret a saber com s’utilitzen els diners públics, però també les persones tenen dret que no s’airegi la seva vida privada sense motiu.
La clau, com sempre, és en l’equilibri: donar la informació que cal per retre comptes, però sense exposar més del necessari. I en això, la protecció de dades actua com a fre perquè la transparència no es converteixi en voyeurisme.