Internet i la transparència: quan l’administració va passar-se al món en línia
Avui ens sembla normal entrar al web de l’ajuntament per descarregar un formulari, consultar una ajuda o llegir una acta municipal. Però no sempre ha estat així. Hi va haver un moment, a finals dels 90 i principis dels 2000, en què les administracions van començar a experimentar amb una cosa revolucionària: difondre informació a través d’Internet. I amb això van arribar preguntes noves: què es pot publicar? com assegurem la qualitat de la informació? i què passa amb la protecció de dades?
De la finestreta al clic
Durant anys, la relació entre ciutadans i administració era presencial o, com a molt, per carta. Amb la digitalització, tot va canviar. De sobte, es va obrir la possibilitat que qualsevol pogués consultar des de casa normes, expedients o estadístiques. L’anomenada administració electrònica no era només un invent tecnològic: també era una manera de repensar la relació amb la ciutadania.
El discurs de fons era clar: més transparència. Publicar a Internet significava donar accés directe a la informació pública, sense cues ni intermediaris.
Però no tot s’hi val
És clar, l’entusiasme inicial va topar amb la realitat. Es podien penjar en obert documents amb noms i cognoms? Fins on arribava el dret a la transparència sense trepitjar la intimitat de les persones? Aquí és on entra en joc la protecció de dades: publicar informació sí, però amb límits clars per evitar abusos.
A més, hi havia un altre repte: la qualitat i fiabilitat. Un web públic no pot ser un calaix de sastre de PDFs mal escanejats. Si la informació no és clara, accessible o està desactualitzada, la transparència es converteix en una il·lusió.
Europa com a referent
El debat no era només local. A Europa ja es parlava de la importància de reutilitzar la informació del sector públic, és a dir, que les dades publicades es poguessin aprofitar per a investigació, innovació o serveis ciutadans. Però sempre amb la idea que l’accés havia de ser just, segur i equilibrat.
Catalunya es va anar alineant amb aquestes tendències: fomentar la transparència, però marcant límits amb la protecció de dades.
Responsabilitat compartida
El text també insisteix que l’administració no pot veure Internet només com un aparador. Difondre informació en línia implica responsabilitat:
Assegurar que el que es publica és correcte i actualitzat.
Evitar difondre dades personals sense base legal.
Garantir l’accés universal, pensant en ciutadans amb diferents nivells de competència digital.
La difusió d’informació a Internet va ser un dels grans canvis en la relació entre administració i ciutadania. Vam passar de demanar papers a finestreta a poder descarregar-los en segons. Però amb aquesta comoditat també van arribar nous reptes: transparència, sí, però sense oblidar la intimitat de les persones; accessibilitat, sí, però amb informació clara i fiable.
El que va començar com una novetat avui ja forma part de la quotidianitat. I encara que queda camí per recórrer, la lliçó és clara: penjar informació a la xarxa no és suficient; cal fer-ho amb responsabilitat i respecte envers les persones que hi ha darrere d’aquestes dades.