Iván Segura, de 26 anys, ha tornat a viure amb la seva família a Barcelona després de passar cinc anys al Pirineu i divuit mesos viatjant per Mèxic. A la seva tornada, Segura mancava d'estalvis i va decidir deixar els estudis d'esports de muntanya per dedicar-se al teatre, cosa que va suposar un canvi important en la seva vida personal i familiar.
Impacte personal i familiar després del retorn a Barcelona
El jove barceloní ha explicat que comunicar a la seva família el canvi d'estudis va ser un moment delicat. La seva mare gairebé va patir un sobresalt en conèixer la notícia, tot i que finalment ho va entendre.
"La mare gairebé va tenir un sobrecor quan l"hi vaig explicar, tot i que després ho va entendre" - Iván Segura
Segura ha reconegut que va sentir vergonya en tornar a casa de la seva mare, percebent el retorn com un pas enrere en la seva independència. Ha relatat que fins i tot evitava parlar en veu alta sobre la seva situació, sentint que l'autonomia que havia guanyat durant els seus anys fora de casa s'allunyava cada vegada més.
"Crec que el que vaig sentir bàsicament va ser vergonya. Em deia "Ostres, visc amb la mare". Fins i tot ho explicava baixet. Sentia que era un pas enrere, que ser independent cada vegada em quedava més lluny, que anava donant voltes d"un costat a l"altre"
Actualment, Segura paga una escola de teatre i obté ingressos esporàdics organitzant esdeveniments d'escape rooms i activitats de team building per a empreses. Tanmateix, reconeix que la convivència familiar implica reprendre dinàmiques que havia deixat enrere precisament per guanyar llibertats personals.
"Sentia que havia començat a créixer com a persona i tenia la meva independència. I al parar-se això en sec i tornar a casa de la mare tornen dinàmiques que precisament havies volgut deixar enrere per tenir certes llibertats. D"alguna manera, és lògic, no pots tenir la casa com vols, no pots estar amb qui vols. Arribes i parles amb la mare de la família, dels oncles... I, en el meu cas, tampoc tens l"espai propi que necessites per tenir les teves coses, per pensar o per crear alguna cosa"
Altres experiències similars a Barcelona
Enrique Fernández, de 39 anys, també ha hagut de tornar a casa de la seva mare en diverses ocasions per necessitat. Fernández ha destacat la manca d'intimitat i l'obligació d'adaptar-se a horaris familiars com els principals reptes d'aquesta convivència.
"El pitjor és no tenir intimitat ni el teu propi espai i haver-te d"atenir a uns horaris. Et pregunten a quina hora arribes a casa, si vens a sopar o on ets. Aquestes coses, després dels 30, incomoden una mica. El tracte et fa pensar una mica quan eres més nen o adolescent; no et controlen, però sí que sents que has de donar explicacions contínuament" - Enrique Fernández
Per a Fernández, la sensació de retrocedir en autonomia genera tensió en la convivència.
"El fet de sentir que tornes enrere també et genera tensió" - Enrique Fernández
La visió de les famílies
Montse Ribalta, mare d'Enrique Fernández i veïna de Barcelona, ha assenyalat que la manca d'espai i privacitat pot provocar conflictes a la llar. El seu fill contribueix "una mica" a les despeses i ha de seguir unes normes mínimes.
"Sobretot per a ell, perquè perd la intimitat i poden sorgir enganxades" - Montse Ribalta
Ribalta ha afegit que, en el seu record, el seu fill continua sent "el seu nen", cosa que influeix en la relació diària i en la percepció de rols familiars.
"En el seu record, encara és el seu 'nen'" - Montse Ribalta
La situació d'Iván Segura i Enrique Fernández reflecteix una realitat present en moltes llars de Barcelona, on la convivència intergeneracional es converteix en una solució temporal davant la manca de recursos o canvis vitals, però també en un repte per a l'autonomia i la convivència familiar.