El model econòmic vigent prioritza el benefici ràpid sobre la dignitat del treballador a comarques gironines. Aquesta situació consolida una precarietat laboral estructural i crònica arrossegada des de la crisi de 2012.
La precarietat afecta al sector serveis, la indústria, el tercer sector, els serveis socials i l'administració local. Les últimes reformes laborals han instaurat un escenari d'extrema inseguretat per a tots aquests col·lectius.
Deteriorament salarial per sectors
El turisme a Girona s'ha convertit en sinònim de precarietat extrema amb salaris baixos i jornades llargues. Els professionals del tercer sector reben sous inferiors als d'altres territoris i els qui treballen en ajuntaments petits tenen pitjors condicions que en grans municipis.
Les condicions laborals en el sector carni continuen sent precàries. Tenir una feina en aquest entorn ja no garanteix una vida digna ni ajuda a sortir de la pobresa.
Cost de la vida i transport
L'alt cost de l'habitatge asfixia les famílies de Girona a causa de la pressió turística i l'especulació que redueix l'oferta disponible. Més treballadors pobres destinen més del 50% del seu sou al lloguer.
Les comarques gironines pateixen un oblit històric en infraestructures de transport públic, cosa que obliga a dependre del vehicle privat. La combinació d'habitatge inassumible i transport deficient fa que el cost de la vida sigui un dels més elevats del país, enfront de salaris estancats.
La manifestació de l'1-M ha tingut com a lema Salaris habitatge i transport, recollint les urgències vitals de la classe treballadora. Es reclama un salari mínim català ajustat al cost real perquè residents de Girona, Empordà o Selva puguin viure dignament.
Es exigeix que els salaris es decideixin a Catalunya amb polítiques públiques que garanteixin un sostre assequible i una xarxa de transport eficaç. Per millorar les condicions laborals consideren necessari comptar amb sobirania nacional i capacitat de decisió política pròpia.