Una agenta de la Policia Nacional destinada a Tarragona ha aconseguit una sentència que li reconeix el dret a cobrar una compensació econòmica per haver treballat de paisà amb la seva pròpia roba durant diversos anys. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya conclou que l'Administració ha d'assumir aquesta despesa quan obliga els agents a prestar servei sense uniforme per la naturalesa de les seves funcions.
La resolució corregeix una situació freqüent en aquest tipus de destinacions. L'agent desenvolupava part del seu treball en una unitat de seguretat en la qual el servei sense uniforme era necessari per mantenir la discreció en tasques de vigilància i investigació, però el cost del vestuari queia sobre ella.
El TSJC aplica el criteri del Suprem a una agent de Tarragona
El tribunal català basa la seva decisió en la línia fixada pel Tribunal Suprem per als policies que treballen de paisà per obligació del servei. Aquest criteri estableix que, en aquests casos, els agents han de rebre la mateixa compensació que altres funcionaris policials en situacions equivalents.
La sentència reconeix així que no es tracta d'una elecció personal sobre la manera de vestir durant la jornada, sinó d'una exigència lligada al lloc de treball. Quan el servei requereix roba de carrer per garantir la discreció, l'Administració assumeix el cost derivat d'aquesta obligació.
A la pràctica, la sentència dóna la raó a la demandant en declarar que tenia dret a percebre una compensació per diversos anys de servei prestats en aquestes condicions. El tribunal, tanmateix, no fixa una xifra tancada en la pròpia resolució.
L'Administració haurà de calcular l'import i sumar interessos
Correspondrà ara a l'Administració determinar la quantia exacta que s'ha d'abonar. La sentència afegeix que aquest import haurà de pagar-se amb interessos, una vegada es concreti el període reconegut i el càlcul econòmic corresponent.
No tot el temps reclamat per l'agent ha estat admès. El tribunal descarta una part del període inicial perquè ja havia prescrit legalment, de manera que la compensació es limitarà als anys que encara podien reclamar-se dins de termini.
La resolució tampoc és definitiva. Tot i així, manté la mateixa línia d'altres sentències que ja havien reconegut aquest dret a altres agents obligats a treballar de paisà, sempre que aquesta forma de prestació del servei vingués imposada per les seves funcions de vigilància i investigació.
La sentència no fixa una quantia exacta, però sí ordena que l'Administració calculi l'import corresponent als anys no prescrits i l'aboni amb interessos.