La Secció Tercera de l'Audiència de Barcelona ha absolt l'humorista Jaïr Domínguez del delicte d'odi per afirmar a la ràdio que al feixisme se'l combat amb un punyet a la boca. El tribunal enquadra aquestes paraules en un espai satíric i d'opinió política, i les considera emparades per la llibertat d'expressió.
La resolució subratlla una de les claus del cas. Malgrat que Vox va mantenir la seva petició de dos anys de presó per entendre que el comentari incitava a la violència en un context electoral sensible, els jutges conclouen que no hi va haver perill real ni potencialitat suficient per provocar agressions.
L'Audiència de Barcelona descarta que hi hagués risc real de violència
La sentència sosté que no es compleixen els requisits del delicte d'odi perquè el missatge no va constituir una incitació directa contra persones concretes ni contra votants de cap formació política. La sala ho interpreta com una crítica satírica al feixisme i al nazisme.
A més, la sentència destaca que va ser una intervenció puntual en un espai d'humor i no un discurs reiterat en el temps. Eixe enquadrament resulta rellevant en la valoració penal del comentari.
Els magistrats afegeixen que les paraules de Domínguez van mancar de capacitat suficient per encoratjar actes violents. La resolució rebutja així que la frase, per si sola, encaixés en el tipus penal pel qual havia estat acusat.
La Fiscalia va demanar l'absolució i Vox va mantenir dos anys de presó
Durant el procediment, la Fiscalia ja havia sol·licitat l'absolució en considerar que es tractava d'un comentari humorístic. La posició del ministeri públic va coincidir finalment amb el criteri fixat per l'Audiència de Barcelona.
Vox, en canvi, va sostenir l'acusació i va demanar dos anys de presó per un delicte d'odi. El partit defensava que les declaracions suposaven una incitació a la violència pel moment en què es van produir.
En la seva argumentació, el tribunal també va tenir en compte els informes policials incorporats a la causa. Aquests documents van confirmar que no es van produir incidents posteriors vinculats a les paraules de l'humorista.
La sentència de la Secció Tercera recull precisament aquest extrem i deixa constància que, després de l'emissió del comentari, no hi va haver fets posteriors que permetessin apreciar un risc real derivat de la intervenció radiofònica.