Els primers signes van aparèixer quan l'Alba tenia prop d'un any, però la seva família no va obtenir un diagnòstic d'autisme fins als tres anys i mig, després de diverses consultes a Girona i Barcelona. La seva mare, la Montse, relata que durant aquell temps percebien que alguna cosa no anava bé i no trobaven una resposta clara.
La distància entre les alertes primerenques i la confirmació clínica va marcar el recorregut de la menor. Alba, que ara té catorze anys i mig i començarà tercer d'ESO el proper curs en un centre d'educació especial, ha arribat a aquest canvi després d'anys de malestar emocional i rebuig social a l'escola ordinària malgrat tenir un diagnòstic d'autisme de grau 1, considerat lleu, i sense discapacitat intel·lectual.
Montse resumeix així l'inici del procés: "Sabíem que alguna cosa no anava bé, però ningú ens escoltava".
El diagnòstic va arribar després de consultes a Girona i Barcelona
Les primeres valoracions van passar per professionals privats a Girona i pel CDIAP. En aquest primer circuit, un psicòleg va descartar inicialment que es tractés d'autisme.
Abans que l'Alba entrés a P3, la família també va acudir a un centre especialitzat a Barcelona vinculat a l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona i a una neuropediatra privada. Tampoc aleshores va aparèixer el trastorn en les avaluacions.
La confirmació va arribar als tres anys i mig, quan una psicòloga experta en autisme vinculada a l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona va revisar el cas. Segons explica la família, aquesta professional els va traslladar una frase que va canviar la lectura de tot el recorregut previ.
"Si no haguéssiu vingut, seguiríeu donant voltes" - psicòloga experta en autisme vinculada a l'Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona
La família sosté que, si a més de les dificultats socials no hi haguessin hagut retards en el llenguatge i problemes maduratius, la identificació del trastorn s'hauria demorat encara més.
Alba va demanar sortir del centre ordinari després d'anys de malestar
Amb catorze anys i mig, Alba iniciarà tercer d'ESO en un centre d'educació especial per petició pròpia. La decisió va arribar després d'anys de malestar emocional i de rebuig social al centre ordinari.
Montse descriu un entorn amb suport molt limitat. A l'escola hi havia una sola vetlladora per a tot el centre i un únic mestre d'educació especial per a tots els alumnes.
El cas d'Alba encaixa en l'anomenat autisme en femení, una forma de presentació en què moltes nenes passen desapercebudes perquè recorren a estratègies d'imitació social que emmascaren les seves dificultats reals de comprensió social.
Aquest perfil, unit a un diagnòstic de grau 1 i a l'absència de discapacitat intel·lectual, no va evitar que el malestar acabés pesant més que l'etiqueta clínica. L'accés al centre d'educació especial es va justificar per la intensitat d'aquest malestar i per les dificultats de conducta.
Fa un any, a més, la situació va tenir conseqüències en la vida familiar. Montse vincula la separació de la parella al desgast acumulat durant tot el procés i recorda que van conviure durant anys amb situacions difícils.
En la seva valoració sobre la manca d'encaix educatiu, Montse afirma que "els nens que es queden entre dues aigües solen acabar arribant aquí".